Com caminar en grup

Aquest escrit no pretén ser un manual de conducta per als excursionistes, sinó que vol descriure situacions que es poden donar amb freqüència quan se surt en grup, per intentar evitar algunes errades que tots plegats poguem cometre.

De vegades em referiré a què ha de fer el guia. El propòsit d’això és intentar explicar als excursionistes quina tasca fa, amb l’ànim de facilitar la col.laboració amb ell.

EN GRUP

Hem de tenir clar en quina mesura quedem vinculats a la resta dels membres. Assumir la possible pèrdua de llibertat que suposarà, saber què se n’espera de nosaltres i què en podem esperar nosaltres dels altres facilitarà la nostra integració i la relació amb els companys.

La persona que es responsabilitza de la sortida és qui més veurà restingrida la seva llibertat, i realitzarà esforços més grans que la resta. Si no estem disposats a col.laborar amb ell és millor que no ens integrem en aquest grup. Hem d’entendre que el responsable no està obligat a satisfer els nostres capricis, especialment si comporten perills o molèsties per a la resta de la gent.

LA COHESIÓ

Una de les primeres coses que es posa de relleu en un grup és el diferent ritme a l’hora de caminar. Cada persona té el seu propi ritme i seguir un altre més ràpid pot ser difícil o impossible.

Els més ràpids seran els que hauran de disminuir el seu ritme o aturar-se a l’espera que arribin els demés, i fins i tot donar-los un moment perquè descansin els més endarrerits. Però cal recordar també que no anem a la muntanya a fer carreres, sinó a gaudir de la natura i de la companyia.

Com que els més ràpids són els que cediran, no els hi agradarà gaire escoltar una relació dels suposats avantatges que té el fet de caminar més lent. És millor simplement donar les gràcies als qui ens han hagut d’esperar.

Nivells de dificultat

Hi ha una frase que diu que un grup és tan feble com el més feble dels seus membres. Integrats en un grup rebrem suport, però és un error participar en una excursió que excedeixi les nostres capacitats físiques, tot i que gràcies a l’ajuda d’altres persones aconseguim acabar-la.

Per tal que un grup pugui manternir-se cohesionat és necessari que els participants valorin la dificultat i determinin si estan capacitats per fer la sortida.

D’altra banda un mateix recorregut no es pot valorar de la mateixa manera per unes persones que per unes altres, ja que unes pateixen més en les pujades i altres en les baixades. Encara que l’organització atorgui un determinat nivell de dificultat, és recomanable que els participants facin la seva pròpia valoració atenent a les febleses de cadascú (si algú és incapaç de valorar per ell mateix la dificultat de 1.000 metres d’ascensió per terreny abrupte la meva recomanació és que s’abstingui de participar en un recorregut així).

Una altra errada bastant freqüent és prestar excessiva importància al número de quilòmetres oblidant el desnivell, el pendent o el tipus de terreny, que és on realment es posaran a prova les seves capacitats.

No avançar al guia

Algunes persones tenen propensió a imposar un ritme viu i anar davant del grup encara que no coneguin el camí. Això pot ocasionar inconvenients per al grup i suposa feina extra per a la persona responsable, a qui dificulten l’observació pausada del recorregut.

Una altra manera en què algunes persones avancen el guia és prenent dreceres des de darrere, la qual cosa pot afegir complicacions, ja que si el guia no veu que l’han avançat i els troba a faltar pot aturar-se per esperar-los o anar en la seva recerca en direcció contrària a la que es troben.

Anar al lavabo

Quan es decideix fer una parada cal que ens organitzem per satisfer les nostres necessitats en aquest lapse de temps. És molt molest per a la resta del grup que passem els primers moments sense fer res, i que quan el grup es disposi a marxar plantegem la nostra necessitat de menjar, beure o anar al lavabo, obligant a la resta a esperar-nos.

Les parades en grup són un moment força adequat per buscar un lloc discret per fer les nostres necessitats. Si la necessitat és urgent i succeeix durant la marxa, hem d’avisar i deixar la motxilla en el camí perquè la cua sàpiga que ens hem aturat.

El pudor d’alguna gent pot fer que no es desitgi que els altres sàpiguen que anem a orinar, i pot provocar que alguns aprofitin la represa de la marxa per anar al lavabo i es quedin despenjats, o que vulguin esperar al final de la marxa, la qual cosa pot originar conductes sorprenents per a la resta del grup (seriositat, mal humor o un desig compulsiu per aconseguir que el grup arribi quan abans millor a la destinació).

Fotografies i fruits

Els llocs per on caminem conviden a fer fotos, però pot provocar que una persona quedi despenjada del grup. Si fem fotos durant la marxa, com a mínim hem de mirar per on va la resta de la gent, per poder seguir després el camí correcte.

L’aparició de fruits silvestres o de bolets pot ser motiu d’aturades individuals per recollir-los i fa que sigui fàcil distreure’s i perdre el contacte amb la resta del grup. Si es disposa de temps suficient, és preferible fer una aturada col.lectiva perquè tothom que vulgui en pugui collir (això facilita molt la tasca del responsable, que veu com li desapareixen i apareixen per on no s’espera part dels marxadors).

Anar per la carretera

Moltes vegades és inevitable fer un tram del recorregut per carretera. S’ha de tenir molta precaució, fins i tot en carreteres poc freqüentades, ja que es té tendència a caminar despreocupadament.

Recordeu que s’ha de caminar per la banda esquerra de la carretera i en fila índia.

SITUACIONS COMPLICADES

Les reaccions davant d’una situació difícil poden ser estranyes o inadequades, i és freqüent que algunes persones facin propostes de manera irreflexiva.

Pensar abans de parlar és molt necessari en aquestes ocasions. El guia pot sentir-se molest o agobiat per idees o iniciatives que no l’ajuden, però ha de mantenir la calma i actuar firmement per evitar el descontrol. Perdre els nervis o mostrar-se agressiu empitjorarà la situació.

Ens hem perdut?

Amb certa freqüència algunes de les vegades que el guia s’atura són interpretades com que s’ha perdut, i algú pot intentar assumir el paper de salvador.

Davant les dificultats el millor és estar units, però si algú vol prendre iniciatives individuals ho haurà de fer saber al responsable del grup.

És aconsellable prudència a l’indicar una direcció a seguir. El preferible és que ho comentem privadament amb el guia perquè ho valori, en comptes d’exposar-ho públicament i generar confusió. En qualsevol cas hem de sentir-nos responsables morals de qualsevol de les opcions que plantegem.

El simple fet que el guia consulti el mapa o el GPS no significa necessàriament que estiguem perduts. En qualsevol cas se l’ha de deixar que el consulti amb tranquil.litat i sense contínues interrupcions. No és el moment més adequat perquè aquells que fins llavors s’havien desinteressat per les qüestions relatives a l’orientació tractin d’iniciar-se en el tema.

Tranquil.litat en les grimpades

Si és necessari fer alguna grimpada hem de ser especialment considerats. En cap moment s’ha de forçar la marxa de la resta de companys pressionant-los perquè facin via. S’ha de fer de manera tranquil.la, esperant si és necessari per no ocupar els punts de suport que altres puguin necessitar, cuidant que ni el nostre cos ni el nostre equip molestin els altres, comprovant que la nostra posició és segura quan oferim ajuda als altres, i no fent gracietes ni distraient la gent.

Tot l’anterior és vàlid en les desgrimpades, però aquí s’ha d’anar amb més compte perquè és molt més perillós desgrimpar que grimpar. Si la baixada no té molta inclinació és millor tocar de cul a terra i baixar lliscant, encara que vagi en contra de les normes d’elegància d’algú. Si la baixada té força pendent, hauríem de baixar de cara a la paret i vigilant molt bé on posem els peus. Si algú vol ajudar a un altre en aquesta situació (dient-li on posar els peus o donant-li la mà) s’ha de fer amb paciència, donant seguretat a l’altra persona i sense atabalar-la.

Pendents, pedres i neu

En forts pendents sense senda, segons les forces i habilitats, cadascú tendirà a pujar pel més dret o ampliarà més les ziga-zaga. Això provocarà un estirament del grup, i no ens hem de limitar a seguir a qui tenim davant, sinó que hem de ser capaços de valorar quin camí ens convé més fer.

Quan en les pujades hi ha pedres al terra hem d’anar amb compte de no desprendre-les per la nostra seguretat i per la dels que venen darrera nostra. Si la possibilitat que es desprenguin és molt alta és aconsellable mantenir una certa distància entre la gent.

Si hi ha neu en un pendent la resta sortiran beneficiats si amb les nostres passes reforcen la petjada sobre la que trepitgem en comptes de deteriorar-la. Llegir les petjades que ens precedeixen és d’una gran ajuda, sobretot si la neu oculta una pedrera.

Falta un

Si falta una persona se l’ha de buscar de manera organitzada; fer-ho segons la iniciativa de cadascú generarà dispersió i pot empitjorar la situació.

Primer hem d’identificar qui falta i el lloc en què algú el va veure per darrera vegada. Saber qui és ens pot donar alguna idea sobre les causes de la seva absència. Preguntar-nos si tenia dificultats en les pujades o en les baixades, problemes amb l’equip, etc. pot donar-nos alguna idea del lloc on es va separar del grup.

S’ha d’organitzar un equip de recerca que el busqui, mentre la resta del grup segueix junt. El grup de recerca ha d’estar perfectament comunicat (si és possible) entre ells i amb un responsable del grup que es quedi amb el gruix de la gent. No s’ha de trucar al 112 o al desaparegut sense consultar-ho primer al responsable de la sortida.

Si algú té dificultat per seguir amb el pla de l’excursió no l’hem de deixar mai sol a la muntanya, encara que haguem de tornar pel lloc on el deixem (per exemple en la base d’un cim que haguem de pujar i baixar per la mateixa banda). Com a mínim una persona experta l’ha d’acompanyar mentre espera al grup. Una persona sola i en dificultats pot cometre moltes errades.

Circumstàncies meteorològiques adverses

Amb mala climatologia la cohesió del grup es fa més necessària, però és possible que precisament en aquests moments hi hagi tendència a la dispersió. Una persona en bona forma física però mal equipada pot tendir a forçar el ritme, mentre que algú més escàs de forces però ben equipat pot tendir a caminar més a poc a poc.

És molt necessari ser conscients que tots els membres del grup no es troben en la mateixa situació i intentar conjugar els diferents interessos. A més a més, en aquestes condicions augmentarà l’aïllament entre els membres del grup, ja que les capel.lines i similars disminueixen el camp de visió i esmorteeixen els sons.

LES RELACIONS SOCIALS

Els membres de grups organitzats poden ser molt heterogenis, i l’experiència pot ser molt enriquidora. Però hem d’entendre que aquestes diferències poden suposar algun problema de convivència. Les raons per paticipar en una sortida poden ser diferents i, fins i tot, oposades, ja que mentre alguns poden anar amb l’ànim de conèixer gent, uns altres poden buscar passar un dia reflexiu.

Hem de respectar que alguns no tinguin gaires ganes de parlar o escoltar-nos, sense que per això siguin uns antipàtics. Els nostres companys d’excursió no tenen perquè ser els nostres psicoterapeutes.

Si la persona que hem triat com a interlocutor és el guia, a tot l’anterior s’ha d’afegir que la conversa el pot distreure i dificultar que compleixi adequadament la seva missió. No vull dir amb això que no li parlem, sinó que no l’agobiem.

No hi ha temes tabú en les converses, però els relacionats amb la política i la ideologia no acostumen a aportar gran cosa i poden ser conflictius. En el cas que algun assumpte pugui generar tensió en el grup és recomanable aplaçar-lo per a un altre moment. Fins i tot si és un tema relacionat amb l’excursió però que no és d’importància fonamental, potser el millor és tractar-lo quan s’hagi acabat.

S’ha de tenir present que mentre no s’hagi dit el contrari l’únic compromís que existeix entre els membres del grup és anar des del lloc d’inici fins al de destinació de la manera més segura i plaent possible.

Parlar també pot produir distraccions que facin que ens separem del grup o que ens equivoquem de camí en les cruïlles, i si hi ha moltes converses simultànies s’elevarà insconscientment el to de veu, tot dificultant la percepció de les informacions relatives a la sortida que ens pugui voler fer arribar el responsable.

Donar ànims

Recolzar psicològicament a qui ho necessita és molt lloable, però no s’ha de confondre amb la d’animar a algú perquè faci una excursió per a la qual no està capacitat, sobretot si desconeixem la seva dificultat.

Una veritable imprudència és intentar convèncer algú que flaqueja en un lloc on la retirada és possible de que continui, i més encara assegurar-li que les dificultats que han descrit els responsables del grup són exagerades. He pogut veure com persones que mai no havien fet un recorregut determinat asseguraven a unes altres amb les forces menguades que segur que ho podrien fer. Només algú que conegui el recorregut i a la persona pot fer una avaluació seriosa.

Precisió amb el llenguatge

Una cosa tan simple com el trencament d’un cordó pot fer que algunes persones cridin: “espereu, que hi ha hagut un accident”. Possiblement el seu ànim sigui deliberadament exagerat amb la intenció de fer gràcia, però pot generar una tensió innecessària als qui no puguin veure la situació.

Si ens hem quedat separats del grup i ens estem comunicant amb ell d’alguna manera (pels mòbil, a crits…) hem de facilitar la nostra localització. Dir coses com “sóc aquí, al costat d’una pedra” no faciliten gaire la nostra localització.

Petites grolleries

Un comportament lleugerament groller que pot passar desapercebut per al protagonista pot resultar realment incòmode als que ho han de patir i generar animadversió. Alguns exemples poden ser interrompre els altres quan estan parlant, fer alguns encàrrecs sense la deguda educació (des de dóna’m la meva motxilla, a demana’m un cafè) o el donar massa vol als nostres bastons.

Quan augmenta el cansament també tendeix a augmentar la desconsideració amb els altres, a la vegada que disminueix la tolerància davant les molèsties que altres ens puguin ocasionar.

En aquest apartat també s’ha d’incloure el caminar despreocupadament per corriols amb vegetació, sense cuidar, ni avisar, de les branques que puguin sortir disparades enrere després de passar nosaltres.

Els bastons són importants en aquest aspecte. Freqüentment tenim comportaments amb ells que poden ser molestos, i fins i tot perillosos, per a altres persones del grup: girar-nos bruscament quan els duen a la motxilla amb les puntes cap a l’exterior, dur-lo sota el braç i girar-nos sense pensar en qui pugui haver-hi darrere, assenyalar un punt amb ell descrivint un ampli cercle amb la punta que passi prop de la cara d’un company, trepitjar el peu o l’equip d’un company, o colpejar fent sorollets quan caminem per terreny pavimentat.

L’EQUIP I EL SEU ÚS

Hem de dur tot el que poguem necessitar. Si fa una mica de fred i no anem convenientment equipats és possible que algú ens pugui prestar alguna peça d’abric. Però si el fred és torna més intens és molt probable que aquella persona ho necessiti i se li plantejarà el problema de passar fred o demanar-nos que l’hi tornem.

L’aigua és una part molt important del pes que carreguem a la motxilla. No és fàcil que ningú ens negui un glop d’aigua si ens en quedem sense, però no està bé que fem carregar als demés amb el pes de les nostres necessitats. El mateix podem dir del menjar.

Si per fer una excursió es demana dur un determinat equip, per exemple crampons, s’ha de dur perquè si no obliguem els altres a renunciar als seus objectius.

Mòbils i xiulets

És molt convenient dur el mòbil. Però com no sempre tindrem cobertura és molt útil dur un xiulet per cridar l’atenció en el cas que ho necessitem. Si és possible quan fem servir el xiulet ens hem de col.locar en un lloc visible per facilitar la nostra localització. D’altra banda, l’ús injustificat del xiulet pot ser contraproduent.

Llinternes i frontals

Hem de dur sempre un llum, però fer-lo servir només de manera correcta. S’ha de tenir en compte que els continus moviments del focus poden molestar a altres persones. Quan es tracta de frontals s’ha d’evitar mirar els demeś a la cara, perquè els enlluernarem. La vista humana triga uns 15 minuts en acostumar-se a la foscor, i si ens enlluernen ens costarà uns altres 15 minuts tornar-nos a aclimatar.

PREPARACIÓ I DESENVOLUPAMENT: LA TASCA DELS RESPONSABLES

A banda del coneixement de la ruta i de la zona per on passa, el guia ha de preveure possibles escapatòries, alternatives per on abandonar en cas que alguna dificultat ho aconselli.

La preparació requereix dedicació suficient de manera que es puguin solucionar possibles imprevistos. Aquesta dedicació pot ser que no l’apreciïn els demés, però serà una íntima satisfacció per al guia poder-se’n sortir bé d’una situació que es complica.

La modificació dels plans pot trobar l’oposició d’algunes persones, però si és necessària s’ha de fer, i no és estrany que entre aquells que més s’hi oposin estiguin les persones més febles, fins i tot aquells pels quals s’ha pres precisament la decisió.

La persona que fa de guia ha de ser equilibrada, senser propensió al narcicisme, prudent, però capaç de resistir tant al contagi de l’eufòria, com del pànic que pugui transmetre-li algun dels membres.

En la preparació de l’excursió tampoc no s’ha d’oblidar la lectura dels pronòstics meteorològics.

Més de 20 persones

Un grup de més de 20 persones és convenient que conti també amb una persona que tanqui la marxa i cuidi dels possibles endarrerits.

Entre la persona responsable al capdavant i la de la cua hi ha d’haver possibilitat de comunicació. Un mòbil no és suficient pels possibles problemes de cobertura, i és molt recomanable dur walkis.

La tasca del responsable de la cua s’ha de reconèixer en el mateix grau que la del guia, ja que farà tota la marxa a un ritme més lent que el seu, haurà d’estar pendent de la gent que abandona el camí per fer les seves necessitats i haurà de recollir les marques que deixa el guia.

També hi juga un paper psicològic important, perquè haurà d’animar als membres amb dificultats i empènyer els endarrerits sense pressionar-los en excès. En definitiva, és qui té la darrera paraula sobre el ritme de la sortida i sobre si algú no podrà acabar i haurà d’abandonar.

Comprovar i conèixer

Al principi i al final d’una excursió el responsable ha de contar el nombre de persones que el composen, i durant la sortida haurà de comprovar de tant en tant que ningú no s’hagi quedat despenjat.

El guia ha de tractar de creuar algunes paraules amb cadascun dels membres de l’excursió que no conegui d’abans, de manera que pugui saber si se li haurà de prestar especial atenció o no.

En els passos incòmodes, no necessàriament perillosos, hi ha una bona oportunitat per valorar el comportament i el grau de solidaritat dels membres. Es pot obtenir informació sobre la manera de ser dels excursionistes: des dels que ofereixen atenció als demés, als que reclamen ajuda sense necessitar-la, o als que necessiten ajuda però no la reclamen. Aquesta informació és molt útil al guia per saber amb qui pot comptar en cas de necessitat i a qui s’ha de prestar especial atenció.

Discusions

Si hi ha més d’un guia, ha de quedar molt clar qui assumeix la responsabilitat i pren les decisions. Una petita discusió entre els guies pot generar un gran caos en el grup, i per això s’han de fer en un lloc apartat del grup.

La gent també ha d’entendre que una discusió entre els guies no té perquè significar que ens haguem perdut, sinó que es pot produir per tractar altres temes de la sortida.

Informació i petits detalls

Ja sigui per escrit o de forma oral, aportar informació complementària als excursionistes sobre les circumstàncies del recorregut resultarà molt útil a la gent.

Qüestions com facilitar un full de ruta, un mapa, el perfil de l’etapa, els desnivells acumulats, les parades previstes o els llocs on es menjarà farà que els membres del grup puguin preparar-se adequadament pel dia de la sortida i no es trobin amb sorpreses desagradables.

Per fer les parades llargues o per menjar és convenient, si és possible, triar llocs comfortables que tinguin sol i ombra, perquè uns preferiran una cosa i uns altres la contrària. Els llocs propers a fonts i rierols, i si pot ser un poble millor, em semblen llocs ideals per menjar. Les proximitats dels colls moltes vegades són els llocs perfectes per fer-ho. A més del lloc adequat per menjar, també és interessant tenir present el que falta d’excursió per evitar les pujades fortes després de dinar.